Moments Minis: Tot recordant el viatge de la Ivet

Avui la meva petita fa 2 anys i m'ha sorgit la necessitat de tornar a compartir el que per mi va se l'experiència més brutal de la meva vida.

Enganxaré tal qual el relat que vaig escriure al facebook un mes després del part, perquè si l'hagués de reescriure segur que em deixaria alguna cosa, afegiré fotos inèdites que mai havia ensenyat.

Matinada Dijous i Divendres

Tot va començar la nit del Dijous 17/4/14, ja feia dies que notava alguna punxadeta de regla, molta pressió al pubis, però res amb una freqüència concreta ni intensitat massa forta. Aquell Dijous al vespre, vaig anar al lavabo i vaig tacar marró, alguna cosa s’estava posant en marxa, podia ser l’expulsió del tap mucós, vaig alegrar-me pq ja portàvem una setmana de la DPP, l’endemà entrava a la setmana 41. A la nit mentre escrivia al diari de la Ivet, vaig notar que el dolor dels últims dies era diferent, semblava que tenia una pujada i una baixada, tot molt suportable, vaig seguir escrivint. Li explicava a la Ivet les meves sensacions els darrers dies. Un cop vaig acabar d’escriure, cap a les 00.00 vaig decidir posar atenció a aquell doloret que sentia però no el vaig contabilitzar, vaig adormir-me. Cap a les 4.00 em va despertar la sensació que sentia i algun cop vaig haver de fer alguna respiració mes profunda, vaig intentar contar-lo amb el comptador de contraccions de Sanitas. Eren cada 10 minuts mes o menys i tenien una durada d’uns 40 segons, no vaig poder dormir més, havia començat el treball de pre-part, l’Eduard em va sentir cap a les 6.30 i tots dos vam baixar al menjador, vam posar música i vam estar contant contraccions. De 8.00 a 9.00 vam tornar al llit ben abraçats i vam poder dormir una mica. A les 9.00 havíem de trucar al Hospital d’Olot perquè m’havien de fer corretges, els hi vaig explicar que estava amb contraccions de pre-part i em va dir que pujes igual que ho miraríem. Tot era molt suportable, em feien respirar més profundament i ja estar, anava acompanyant la sensació.

Primera nit de contraccions, deixant fluir

A l’hospital em van dir que havia fet molt treball de prepart, tenia el coll de l’uter casi borrat del tot i estava a 1cm de dilatació. Als monitors es van marcar algunes contraccions.

A la tarda em van donar una treva i vam aprofitar per anar a fer migdiada (era Divendres de setmana Santa), vam fer 3 hores de migdiada, que bé!! El meu cos estava acumulant energia i s’havia d’aprofitar. Aquell dia no em va venir de gust ni posar la tele, ni mirar watsap, ni internet, ni res, volia estar centrada amb mi i les meves sensacions.

Vam anar a passejar i em va venir alguna contracció més intensa que les de hores anteriors, però podia continuar caminant. Cap a les 21.00 em vaig posar a fer el sopar, crema de carbassó i peix, i seguien venint més intenses, vaig decidir contar-les i seguir amb el sopar, cada contracció ara em feia moure’m una mica i respirar més profundament, entre contraccions calma absoluta.

Desprès de sopar em vaig estar una estona a la pilota fent moviments i com que em feia una mica de mal l’esquena l’Eduard em va fer un massatge.

Vam decidir anar a dormir cap a les 23.00. Ell es va adormir de seguida, jo seguia contant contraccions, cada 5-7 minuts i duraven 50 segons. Ja no em podia estar estirada i em vaig aixecar, acompanyava cada contracció dreta amb un moviment de 8 de la meva pelvis i fent vocalitzacions tipus A-U-M, no vaig poder dormir, no em venia de gust música, només la llum de la làmpada de sal i el soroll de la font d’aigua que tinc al menjador, vaig encendre alguna espelma tb. Nomès em venia al cap una cançó, “Respiras i Yo” de Rosana, i no m’entrava cap altre.

Matinada Divendres i Dissabte al matí

Cap a les 4.30 ja eren cada 3 minuts i duraven casi 60 segons, vaig decidir anar a l’habitació i despertar l’Eduard, em començava a costar estar pendent del comptador, així que ell me les anava contant, vam decidir esperar una mica més perquè jo anava bé i no creia que estigués dilatada de gaire. Em vaig dutxar per veure si hi havia algun canvi en la contracció, duració o intensitat, que havia llegit que a vegades es parava, però no, van continuar i a la dutxa en vaig tenir unes quantes. Cap a les 5.30 vam trucar a la llevadora d’Olot i enmig d’una contracció vaig haver de passar el telèfon a l’Eduard perquè jo ja no podia parlar, m’havia de concentrar en acompanyar el dolor a cada contracció. Ens va dir que pugéssim.

Durant el trajecte en vaig tenir unes quantes i al no poder-me moure massa, les vaig sentir més doloroses, tot i que les vocalitzacions em van ajudar moltíssim.

A l’hospital la llevadora, l’Asun, em va mirar i estava dilatada de 8, uouu em vaig emocionar i tot, no pensava que estigues de tant!! I em sentia que ho portava super b!! Em va ensenyar tots els recursos que tenia, va deixar un punt de llum tènue i ens va deixar al nostre aire. Nomès em va venir de gust utilitzar el difusor d’aromaterapia amb el meu oli de relax, ni musica, ni fulard, ni pilota. Em van oferir un sac de llavors calentes per posar a la zona on notava mes dolor (sobre el pubis) i això si que ho utilitzava a cada contracció. Em posava dreta, aplicava escalfor a la zona del baix ventre, ballava amb el dolor i seguia tenint aquella cançó de la Rosana al cap.

A les 8 va haver-hi el canvi de torn l’Anna, ens la van presentar i ens van deixar anar fent.

A les 9 em van fer monitoritzar i em van tornar a mirar, el part s’havia parat, no havia dilatat res més des de que havia arribat a l’hospital i havien passat casi 3 hores. En aquell moment hi havia la ginecòloga de guàrdia i em va dir que hauríem de fer alguna cosa, que no podia estar parada.....en aquell moment em va agafar mala llet, jo no volia cap intervenció, volia seguir fluint en el meu part. Ella va proposar trencar la bossa d’aigües, no em va agradar la idea, jo sabia que amb bossa trencada el dolor era més intens i jo de moment el portava bé, vaig preguntar a la llevadora si era necessari, ella no em va contestar, no tenia ni veu ni vot. Desprès d’uns minuts d’emprenyada vaig decidir fer-ho, estava a un hospital i tenien uns protocols, si no feia això més endavant potser proposarien posar-me oxcitocina sintètica i això si que no!! Així que vaig cedir, ni ho vaig notar, vaig sentir entre les cames l’escalfor de les aigües, eren netes.

Em vaig incorporar i em va agafar molta ploranera, la ginecòloga ja no hi era i em vaig desfogar amb la llevadora i l’Eduard, un gran suport per mi!!! Necessitava treure aquella emprenyada per continuar fluint i portant jo el meu part.

Les contraccions es van intensificar en duració i intensitat, cada vegada els crits eren més animals, sortien del mes profund de mi en cada pujada de la contracció. Cap a les 10.15 ja estava en dilatació completa, m’havia centrat en acompanyar el dolor, ballar amb ella i sentir baixar la petita Ivet.

A partir d’allà el cos dreta ja no m’aguantava, em van oferir la cadira de parts i em vaig assentar, a cada contracció em deixava caure enrere sobre l’Eduard que m’anava fent aire amb un ventall i em donava aigua, seguia al meu cap la cançó de la Rosana i jo em sentia a un altre estat “planeta parto”.

L’Expulsiu va ser molt intens, cada contracció cridava molt i la Ivet no acabava de baixar, es va estancar al 2 escaló durant força estona. Va arribar un punt que em van haver de monitoritzar per observar el seu batec ja que baixava molt en cada contracció i jo havia d’esforçar-me a portar-li l’aire, l’Eduard aquí un cop més va ser el gran suport, em guiava i em donava ànims a cada minut. Va entrar de nou la Ginecòloga, i en aquell punt em va ser de gran ajuda la veritat perquè la Ivet s’havia estancat al segon escalo i no sabíem ja que fer, em van mirar i van veure que no venia del tot ben posada, venia cara amunt!! No m’ho van dir en el moment, només em van guiar entre tots de com apretar per no perdre molta força cridant i va ser de gran ajuda la veritat. En un moment, a mi tb em van haver de posar una mica d’oxigen per recuperar-me entre contraccions. Vaig parir estirada, el meu cos ja no aguantava dreta. Quan ens van ensenyar el cap, una intensa força de dins meu em va fer venir les ganes intenses de donar vida a la meva nena!! Ja estava aquí!! L’Anell de foc que descriuen els llibres ni el vaig sentir! Vaig sentir com un cuquet lliscant entre les cames, me la van posar a sobre pell amb pell notant la seva olor petonejant la grassa amb la que anava embolicada, no li vaig veure ni la cara. Li vaig dir a l’Eduard que em fes una foto, volia immortalitzar aquell moment!!. La vaig sentir plorar sobre el meu pit i per fi li vaig veure la carona, es preciosa! La meva nena! La nostre nena! Tenia les hormones a dalt de tot!!

Al cap d’una estona l’Eduard, va tallar el cordó. Ens van deixar casi dos hores pell a pell, temps en el que la petita Ivet va pendre les seves primeres gotes de calostre, recordo que es posava nerviosa perquè no trobava el mugró i va plorar força.

I fins aquí el viatge de la Ivet cap a la vida. Una experiència molt fluida, tranquil.la acompanyada i amb un final molt intens.

Aqui encara no li havia ni vist la cara, no volia separar-la de mi.