El viatge de la vida d'en Pol

Avui el petit de casa fa 1 any!! I tenia pendent acabar d'escriure i compartir la crònica del nostre part. 

Vull començar dient que l'embaràs d’en Pol em va reconfirmar que això d’estar embarassada no va massa amb mi, m’agrada sentir els bebès dins meu i m’impressiona que el cos humà pugui crear una personeta dins seu, però els símptomes em sobren: vòmits fins passades les 20 setmanes, ciàtica empipadora que anava i venia, inflor de cames, augment impressionant de quilos sense ni saber com, contraccions de braxton des dels 6 mesos, taques a la cara, vamos un festival! Per sort un cop parida tot això s’esfuma, tot no, quilos en queden, esperem que la lactància i l’exercici ajudi a posar-ho tot a lloc, ah i les taques que veurem què acaba passant amb elles.

Anem a lo important, el viatge del meu nen cap a la vida. Tot va començar el dia 26 de Març a les 7:30 del matí, em vaig despertar i vaig sentir una escalfor entre les cames i líquid que baixava, també vaig notar baixar mucositat, el tap mucós suposo, em vaig aixecar i vaig anar al wc a comprovar si realment havia trencat aigües, em vaig ajupir i vaig comprovar si continuava sortint líquid intentant aguantar-me i efectivament, sortia líquid, havia trencat aigües! Em vaig descol·locar una mica, no pensava que el meu part començaria així. Era setmana santa i la Ivet no tenia escola, així que ens vam despertar vam esmorzar i li vaig dir a Eduard que s’emportés Ivet al parc, necessitava estar sola, crear niu i veure si començava a activar alguna cosa.

Vaig baixar finestres per tenir llum tènue i vaig posar una màrfega al mig del menjador, una tovallola a sobre ja que anava perdent líquid i tenia també la pilota per allà al costat. Sentia doloret de regla però res amb pujada i baixada que es pogués assemblar a una contracció.

Vaig decidir trucar a l'Hospital Olot per informar ja que tenia strepto positiu. Em van dir que podia estar fins les 7 d la tarda a casa si volia, ès a dir 12 hores, que sobretot havia d’anar notant moviments del nen. Així que em vaig intentar relaxar i desconnectar de tot, vaig parar mòbil i em vaig centrar en mobilitzar pelvis, intentar donar camí a en Pol. Em vaig posar la llista de música que havia creat i vaig començar a mobilitzar pelvis i a caminar, semblava que quan feia això sí que notava dolorets amb pujada i baixada.

Quan Eduard havia de tornar amb Ivet li vaig dir que la deixés amb els avis, no em venia de gust trencar aquell clima tranquil que havia creat. Vam dinar i després sí que es va activar més, començava a sentir més dolor, tot i que jo sabia que allò que notava no feia prou feina (tenia el record del part de la  Ivet que les contraccions ja eren potents a casa). Li vaig dir a Eduard que contés contraccions amb l’aplicació de Sanitas eren cada 8 min i duraven aproximadament 30segons, jo ho aguantava perfectament i continuava pensant que aquell tipus de contraccions no eren prou potents, aquí ja em vaig adonar que estava massa mental i em costava deixar fluir, tenia el “tic tac” “tic tac” de tenir X hores per posar-me de part abans de fer “alguna cosa” i la meva ment estava buscant el “dolor que recordava” i no trobava.

Vaig intentar fer treball mental de deixar anar i connectar amb el meu petit, en algun moment em costava notar-lo bé i dubtava sí estava del tot tranquil·la a casa, així que vam decidir anar cap a Olot sobre les 5 de la tarda. Al cotxe vaig tenir alguna contracció una mica més potent però molt suportable, jo li deia a Eduard que estava una mica descol·locada pel que la meva ment havia projectat sobre el part i com estava anant, novament ERROR! La ment intentava aquí racionalitzar i projectar un part que encara havia de començar.

Al arribar a Olot em van valorar i em van dir que estava de 4, jo ja sabia que totes aquelles contraccions no eren “de les de veritat”i tenia la sensació que no estaria de massa. La llevadora em va dir que em deixaven escollir la sala ja que estava sola i vaig escollir la que era més ample. Em van posar l'antibiòtic perquè tenia l’strepto positiu, i em van deixar al meu aire, vaig intentar crear un clima per “deixar anar”, continuava estan dreta i mobilitzant la pelvis, m’anava molt bé penjar-me de la barra i estar a la gatzoneta buscant obrir pelvis, em notava així que les contraccions s’intensificaven i anava fent camí al meu petit.

Cap a les 10 del vespre, quan portava ja 4 hores a l’hospital em van tornar a valorar i estava de 5, vaig desesperar força, en aquell moment em va sortir tot, no entenia perquè no s’activava jo notava que anava baixant, notava el dolor de les contraccions, al registre també sortien però no feien prou feina. Estava claríssim! Estava bloquejada noooo, bloquejadissimaaaa pel “tic tac” per la pressió de “ostres que si en 20 h no m’he activat em posaran oxcitocina! I no vull!! “. La llevadora m’ho va dir, necessites fer un clic, necessites canviar de lloc, parar la teva ment per deixar fluir. La ginecòloga també em va dir que abans de les 6 del matí no farien absolutament res, que intentés descansar ja que portava tot el dia dreta i buscant activar una cosa que s’activaria realment quan vulgui.

Vaig accedir a anar a l’habitació, sopar (només em va venir de gust una compota de poma) i intentar descansar entre contraccions. Cap a les 12 quan estava estirada per intentar dormir em venien unes contraccions més fortes, jo me les deixava sentir, i intentava moure la pelvis estirada per acompanyar el dolor, al meu cap només em venia la frase “no vull oxitocina, ni epidural, ni cesaria!!” i quan em venia això automàticament intentava reconduir la ment, “deixa fluir, deixa fluir, relaxa’t, descansa” i sonava al mòbil el mantra Ardas Bhaee. Vaig plorar, vaig plorar mooooolt, “només vull acompanyar-te petitonet meu a la vida, de manera tranquil.la, només tu i jo!”

Cap a la 1 em vaig mig adormir, anava fent sons entre contraccions i a les 2:50 les contraccions em van despertar ja del tot, ja no les podia portar estirada al llit, em vaig aixecar i vaig despertar Eduard i li vaig dir que aquelles sí eren de les “de veritat” que agafés el mòbil i les anéssim controlant, eren cada 3 min i duraven 1 min, em feien vocalitzar fort (amb la A) i aguantar-me a la barra del llit amb el cos incorporat endavant. Vam avisar la infermera i li vaig dir que truqués a la llevadora que semblava que m’havia activat (no les tenia totes encara). De cop em van venir ganes d’anar al wc a fer caca, m’apretava molt l’anus, em feia molt mal tot, notava que no podia suportar la contracció (el típic punt de no puc més)! Va venir el celador amb una cadira de rodes i em va dir “seu que et porto a la sala de parts”, i jo “uiiii noooo no puc pas seure!”. Vaig anar caminant per aquell passadís que no s’acabava mai, allà vaig haver de gestionar una contracció mooooolt forta, em vaig haver d’aguantar a la paret per no caure, els braços em tremolaven, jo només volia cridar, i ho vaig fer! I a sobre tenia caca!

Vaig arribar a sala de parts no se ni com! I al dir a llevadora que siusplau abans de valorar-me em deixes anar al lavabo que notava molta pressió a anus, em va dir “pensa que potser no és caca, que potser és en Pol” i jo “que noooo, deixeu-me, que jo tinc caca!”, em vaig tancar al lavabo, i un cop vaig buidar anus, em va venir una contracció brutal!! Vaig fer un crit tan fort, tan animal i primari, que van venir corrent les llevadores, van obrir lavabo i em van dir, “en Pol ja és aquí, li veiem el cap, fes un pas endavant que et puguis recolzar una mica a la camilla, i te’l podràs treure tu!!” i patapam! De cop vaig notar que un cuquet sortia de dins meu, el vaig agafar amb les meves mans i el vaig abraçar ben fort, el meu petit era aquí. Em vaig estirar i em vaig relaxar amb la seva olor sobre meu! No m'ho podia creure, al final va acabar anant tan ràpid que ni em creia que ja el tenia! Que el meu cos hagués fet el "clic" solet i haguéssim pogut viure un expulsiu tan maco!

El part d’en Pol em va demostrar que no tot es pot controlar amb la ment, i menys un procés tan fisiològic i primari com el part! Quan la meva ment es va relaxar el meu cos va fer la feina que havia de fer!

El dia següent la llevadora em va dir, segurament t’haguessis posat a fer melmelada a casa haguessis parit més ràpid, jijijijijijij.

(Recordo perfectament la seva olor)

*Deixo el mantra que em sonava abans de fer el clic https://www.youtube.com/watch?v=ruvG7QwFS1c

Gràcies lleteta!

Fa molt temps que no escrivia, bàsicament per falta de temps i algun tema en concret per comunicar, però ara hem arribat a la FI de la lactància de la Ivet i tenia la necessitat d'escriure sobre això, sí, entre les dues vam consensuar fa casi una setmana que les tetes necessitaven parar de donar lleteta, que havien estat mes de 3 anys donant "lleteta bona" i els hi donaríem les gràcies.

I així va se els hi va fer un petonet i els hi va donar les gràcies. 

Recordo perfectament les primeres gotes de llet que va menjar, s'enfadava amb el mugró perquè no acabava de saber com agafar-lo i ella volia menjar (ja apuntava maneres de tenir les coses clares). Per sort de seguida es va enganxar i va començar aquí la seva lactància. 

El camí de la lactància no és fàcil a vegades, parlaré ara de la meva experiència en aquests 3 anys i pico, però conec casos que ho han tingut molt més difícil que jo però amb ajuda van tirar endavant, lo important és tenir la decisió ferma que vols alimentar el teu fill i a partir d'aquí si no funciona buscar ajuda amb un bon professional.

Al principi recordo esta en bucles eterns de teta, hores enganxada, menjar amb ella a la teta, anar al wc amb ella a la teta, treballar al ordinador amb ella a la teta, donar teta al cotxe fent contorsionisme perquè la teta arribes al maxicosi sense deslligar-me, etc... era un annex meu. En aquests moment el que més m'ajudava era que en un grup de mames toootes estàvem igual i entre unes i altres compartíem amb humor el que estàvem vivint.

Les nits durilles, no ho negaré, la Ivet no ha estat fàcil a les nits, em necessitava aprop i succionar la teta la calmava i ens permetia seguir dormint i descansar minimament. Sovint no durava més de 2 hores sense teta, i inclús menys moltes nits, recordo les primeres vacances a Esterri d'Aneu, que una nit es va despertar cada 30 minuts, realment desesperant, se li va ajuntar crisis de 3-4 mesos, canvis ens les fases de son i suposo que canvi de lloc. Realment les nits no van millorar massa fins aprop dels 18 mesos que feia alguna tirada de 4 hores que per mi era un luxe dormir 4 hores seguides!

La lactància a mi sempre m'ha agradat, sentir-la aprop, sentir que l'estava alimentant, per més que no dormia em compensava la satisfacció del que estava fent, tot i així als 18 mesos el fet de donar-li de dia ja veia que no em sentia prou còmode, que moltes vegades me la demanava per avorriment i per tant li vaig explicar i al principi potser va protestar una mica però com que li oferia jocs i altres distraccions ho va entendre de seguida, a partir d'aquell dia la teta només per adormir-se i a la nit. 

Cap als 2 anys i poc vaig tenir la mateixa sensació de nit, va arribar el moment que necessitava provar de treure pit de nit per veure si dormia més seguit, també ho vam parlar amb ella i li va costar 3 nits d'algun plor, però a partir d'aquell dia si es desperta demana llet de civada en tassa, que es el canvi que vam oferir-li. I sí, realment desprès va dormir millor, em vaig com esta plantejant inclús perquè no ho havia fet abans, però com tot a la vida, fins que la decisió no es ferma i sentida no és vàlida, i sobretot perquè a ella la veia bé i jo també sentia que feia una cosa que necessitava i m'havia de respectar, que ja dic ara que no va se d'un dia per l'altre, em va costar mesos prendre la decisió ferma, però perquè jo funciono així jijiji.

Així que dels 2 anys i poc fins ara l'únic que feia era per adormir-se, i era el nostre moment "balancí", assentades al balancí donant teta i cantant s'adormia, i a mi m'agradava molt aquest moment. Però últimament ella mateixa ja hi havia dies que no volia la teta, o demanava el papa, o si feia teta no s'adormia amb la teta, així que com sempre havíem fet, ho vam parlar tranquil.lament:

- Ivet què et sembla si deixem de fer teta?

- Perquè mama?

- Perquè les tetes tenen ganes de descansar, t'han donat lleteta molts anys i ara volen deixar de fer-ne, els hi podem donar les gràcies amb un petonet si vols.

- I no hi haurà més lleteta?

- Lleteta de la mama no, però podem fer una tassa de llet abans d'anar a dormir.

- Perquè jo ja sòc gran mama?

- Sí ja ets gran i podem trobar altres maneres d'adormir-nos. 

I amb aquesta conversa es va acabar la lactància, conversa sense plors i amb agraïment per la seva lleteta! 

Durant la setmana a vegades m'ho ha tornat a repetir "ja no hi haurà més teta mama?", com reafirmant el que havíem parlat, però li contesto el que vam parlar i ho entén. 

Tot i així el tema dormir ara ens costa una mica, sobretot la migdiada que no la vol fer hi ha dies, i de nit li costa més relaxar-se, però poc a poc ja anirem trobant la manera. 

Amb aquest post no pretenc idealitzar la lactància ni dir que es fàcil deixar-ho només dir que s'han de tenir en compte molts moments, intensos al principi, durillos per no descansar i "no poder fer res", que desprès va evolucionant i es va posant a lloc, que sentiràs a tothom opinar sobre el que fas i perquè, que et sentiràs que perquè està aguantant tan, que et sentiràs malament per no saber com treure i quan, etc....Però només una cosa et servirà, quan sentis realment que és el moment de fer algun canvi el faràs i anirà bé! Quan tu siguis la que prens la DECISIO Ferma anirà bé. I si veus que es el nen o nena també s'ha de respectar i anirà bé! TOT està bé!

Tot recordant el viatge de la Ivet

Avui la meva petita fa 2 anys i m'ha sorgit la necessitat de tornar a compartir el que per mi va se l'experiència més brutal de la meva vida. 

Enganxaré tal qual el relat que vaig escriure al facebook un mes després del part, perquè si l'hagués de reescriure segur que em deixaria alguna cosa, afegiré fotos inèdites que mai havia ensenyat.

Matinada Dijous i Divendres

Tot va començar la nit del Dijous 17/4/14, ja feia dies que notava alguna punxadeta de regla, molta pressió al pubis, però res amb una freqüència concreta ni intensitat massa forta. Aquell Dijous al vespre, vaig anar al lavabo i vaig tacar marró, alguna cosa s’estava posant en marxa, podia ser l’expulsió del tap mucós, vaig alegrar-me pq ja portàvem una setmana de la DPP, l’endemà entrava a la setmana 41. A la nit mentre escrivia al diari de la Ivet, vaig notar que el dolor dels últims dies era diferent, semblava que tenia una pujada i una baixada, tot molt suportable, vaig seguir escrivint. Li explicava a la Ivet les meves sensacions els darrers dies. Un cop vaig acabar d’escriure, cap a les 00.00 vaig decidir posar atenció a aquell doloret que sentia però no el vaig contabilitzar, vaig adormir-me. Cap a les 4.00 em va despertar la sensació que sentia i algun cop vaig haver de fer alguna respiració mes profunda, vaig intentar contar-lo amb el comptador de contraccions de Sanitas. Eren cada 10 minuts mes o menys i tenien una durada d’uns 40 segons, no vaig poder dormir més, havia començat el treball de pre-part, l’Eduard em va sentir cap a les 6.30 i tots dos vam baixar al menjador, vam posar música i vam estar contant contraccions. De 8.00 a 9.00  vam tornar al llit ben abraçats i vam poder dormir una mica. A les 9.00 havíem de trucar al Hospital d’Olot perquè m’havien de fer corretges, els hi vaig explicar que estava amb contraccions de pre-part i em va dir que pujes igual que ho miraríem. Tot era molt suportable, em feien respirar més profundament i ja estar, anava acompanyant la sensació.

Primera nit de contraccions, deixant fluir

A l’hospital em van dir que havia fet molt treball de prepart, tenia el coll de l’uter casi borrat del tot i estava a 1cm de dilatació. Als monitors es van marcar algunes contraccions.

A la tarda em van donar una treva i vam aprofitar per anar a fer migdiada (era Divendres de setmana Santa), vam fer 3 hores de migdiada, que bé!! El meu cos estava acumulant energia i s’havia d’aprofitar. Aquell dia no em va venir de gust ni posar la tele, ni mirar watsap, ni internet, ni res, volia estar centrada amb mi i les meves sensacions.

Vam anar a passejar i em va venir alguna contracció més intensa que les de hores anteriors, però podia continuar caminant. Cap  a les 21.00 em vaig posar a fer el sopar, crema de carbassó i peix, i seguien venint més intenses, vaig decidir contar-les i seguir amb el sopar, cada contracció ara em feia moure’m una mica i respirar més profundament, entre contraccions calma absoluta.

Desprès de sopar em vaig estar una estona a la pilota fent moviments i com que em feia una mica de mal l’esquena l’Eduard em va fer un massatge.

Vam decidir anar a dormir cap a les 23.00. Ell es va adormir de seguida, jo seguia contant contraccions, cada 5-7 minuts i duraven 50 segons. Ja no em podia estar estirada i em vaig aixecar, acompanyava cada contracció dreta amb un moviment de 8 de la meva pelvis i fent vocalitzacions tipus A-U-M, no vaig poder dormir, no em venia de gust música, només la llum de la làmpada de sal i el soroll de la font d’aigua que tinc al menjador, vaig encendre alguna espelma tb. Nomès em venia al cap una cançó, “Respiras i Yo” de Rosana, i no m’entrava cap altre.

Matinada Divendres i Dissabte al matí

Cap a les 4.30 ja eren cada 3 minuts i duraven casi 60 segons, vaig decidir anar a l’habitació i despertar l’Eduard, em començava a costar estar pendent del comptador, així que ell me les anava contant, vam decidir esperar una mica més perquè jo anava bé i no creia que estigués dilatada de gaire. Em vaig dutxar per veure si hi havia algun canvi en la contracció, duració o intensitat, que havia llegit que a vegades es parava, però no, van continuar i a la dutxa en vaig tenir unes quantes. Cap a les 5.30 vam trucar a la llevadora d’Olot i enmig d’una contracció vaig haver de passar el telèfon a l’Eduard perquè jo ja no podia parlar, m’havia de concentrar en acompanyar el dolor a cada contracció. Ens va dir que pugéssim.

Durant el trajecte en vaig tenir unes quantes i al no poder-me moure massa, les vaig sentir més doloroses, tot i que les vocalitzacions em van ajudar moltíssim.

A l’hospital la llevadora, l’Asun, em va mirar i estava dilatada de 8, uouu em vaig emocionar i tot, no pensava que estigues de tant!! I em sentia que ho portava super b!! Em va ensenyar tots els recursos que tenia, va deixar un punt de llum tènue i ens va deixar al nostre aire. Nomès em va venir de gust utilitzar el difusor d’aromaterapia amb el meu oli de relax, ni musica, ni fulard, ni pilota. Em van oferir un sac de llavors calentes per posar a la zona on notava mes dolor (sobre el pubis) i això si que ho utilitzava a cada contracció. Em posava dreta, aplicava escalfor a la zona del baix ventre, ballava amb el dolor i seguia tenint aquella cançó de la Rosana al cap.

A les 8 va haver-hi el canvi de torn l’Anna, ens la van presentar i ens van deixar anar fent.

A les 9 em van fer monitoritzar i em van tornar a mirar, el part s’havia parat, no havia dilatat res més des de que havia arribat a l’hospital i havien passat casi 3 hores. En aquell moment hi havia la ginecòloga de guàrdia i em va dir que hauríem de fer alguna cosa, que no podia estar parada.....en aquell moment em va agafar mala llet, jo no volia cap intervenció, volia seguir fluint en el meu part. Ella va proposar trencar la bossa d’aigües, no em va agradar la idea, jo sabia que amb bossa trencada el dolor era més intens i jo de moment el portava bé, vaig preguntar a la llevadora si era necessari, ella no em va contestar, no tenia ni veu ni vot. Desprès d’uns minuts d’emprenyada vaig decidir fer-ho, estava a un hospital i tenien uns protocols, si no feia això més endavant potser proposarien posar-me oxcitocina sintètica i això si que no!! Així que vaig cedir, ni ho vaig notar, vaig sentir entre les cames l’escalfor de les aigües, eren netes.

Em vaig incorporar i em va agafar molta ploranera, la ginecòloga ja no hi era i em vaig desfogar amb la llevadora i l’Eduard, un gran suport per mi!!! Necessitava treure aquella emprenyada per continuar fluint i portant jo el meu part.

Les contraccions es van intensificar en duració i intensitat, cada vegada els crits eren més animals, sortien del mes profund de mi en cada pujada de la contracció. Cap a les 10.15 ja estava en dilatació completa, m’havia centrat en acompanyar el dolor, ballar amb ella i sentir baixar la petita Ivet.

A partir d’allà el cos dreta ja no m’aguantava, em van oferir la cadira de parts i em vaig assentar, a cada contracció em deixava caure enrere sobre l’Eduard que m’anava fent aire amb un ventall i em donava aigua, seguia al meu cap la cançó de la Rosana i jo em sentia a un altre estat “planeta parto”.

L’Expulsiu va ser molt intens, cada contracció cridava molt i la Ivet no acabava de baixar, es va estancar al 2 escaló durant força estona. Va arribar un punt que em van haver de monitoritzar per observar el seu batec ja que baixava molt en cada contracció i jo havia d’esforçar-me a portar-li l’aire, l’Eduard aquí un cop més va ser el gran suport, em guiava i em donava ànims a cada minut. Va entrar de nou la Ginecòloga, i en aquell punt em va ser de gran ajuda la veritat perquè la Ivet s’havia estancat al segon escalo i no sabíem ja que fer, em van mirar i van veure que no venia del tot ben posada, venia cara amunt!! No m’ho van dir en el moment, només em van guiar entre tots de com apretar per no perdre molta força cridant i va ser de gran ajuda la veritat.  En un moment, a mi tb em van haver de posar una mica d’oxigen per recuperar-me entre contraccions. Vaig parir estirada, el meu cos ja no aguantava dreta. Quan ens van ensenyar el cap,  una intensa força de dins meu em va fer venir les ganes intenses de donar vida a la meva nena!! Ja estava aquí!! L’Anell de foc que descriuen els llibres ni el vaig sentir! Vaig sentir com un cuquet lliscant entre les cames,  me la van posar a sobre pell amb pell notant la seva olor petonejant la grassa amb la que anava embolicada, no li vaig veure ni la cara. Li vaig dir a l’Eduard que em fes una foto, volia immortalitzar aquell moment!!. La vaig sentir plorar sobre el meu pit i per fi li vaig veure la carona, es preciosa! La meva nena! La nostre nena! Tenia les hormones a dalt de tot!!

Al cap d’una estona l’Eduard, va tallar el cordó. Ens van deixar casi dos hores pell a pell, temps en el que la petita Ivet va pendre les seves primeres gotes de calostre, recordo que es posava nerviosa perquè no trobava el mugró i va plorar força.

I fins aquí el viatge de la Ivet cap a la vida. Una experiència molt fluida, tranquil.la acompanyada i amb un final molt intens.

Aqui encara no li havia ni vist la cara, no volia separar-la de mi.

Primera toma de pit, les teves primeres gotes de llet

Frases que em van empoderar durant el part, les tenia a una paret que veia cada dia

Canço Rosana "Respiras y yo" http://www.youtube.com/watch?v=Z3lONA6Xr-A

Tòpics típics de la maternitat, cert o fals

Quan anuncies que estàs embarassada i seràs mare comença una pluja de frases per totes bandes que es repeteixen en boca de molta gent, si es repeteixen tant seran que són certes? La gent del carrer ha convertit una sèrie de frases en tòpics típics de la maternitat, aquí en van unes quantes que vull analitzar des de la meva experiència i segur que me'n deixaré!

Embaràs:

- Quan hagis passat els tres mesos deixaràs de vomitar, ja veuràs que faràs el canvi (FALS!!, ni 3 ni 4 ni punyetes, fins casi als 5 no vaig parar de vomitar, i se d'embarassades que casi fins el moment de parir)

- Tens la panxa molt baixa, et falta poc (FALS! un dia em veia la panxa baixa, l'altre alta i els dies passaven i la petita va sortir quan va voler a la setmana 41+1)

- Et desitjo que tinguis una hora ben curta (FALS!! Tothom sap que amb una hora no es pareix ni amb dos, ni amb tres, ni amb 24h moltes vegades :D)

- Aprofita ara per dormir que desprès no podras (CEEEEERT, Moooooolt CEEEERT! i no us podeu arribar a imaginar fins quin punt ::))

- El moment del part es màgic, no viuràs res semblant (CERT! La millor experiència de la meva vida)

Lactància:

- Els nens/es mamen cada 3 hores, si ho fan abans es que no tens prou llet o tenen "puteria" (FALS! Molt FALS!, la lactància és a demanda sempre, per fer funcionar la glàndula han de succionar molt, si fa falta estar enganxats cada 10 minuts o inclús no separar-se del pit en hores)

- El pit a partir dels 6 mesos no els alimenta prou (FALS! el pit sempre és el que els alimenta més, la resta d'alimentació és complementària)

- Si et mossega és perquè ja no vol més el pit (FALS! si et mossega és pq juga, proba o pq li fa mal la boqueta)

- Donar pit provoca molta relaxació tant a la mare com al nen/a (CERT! és un moment molt íntim entre mare i fill/a)

- Si dones pit a la nit es desperten més (Generalment CERT! però precisament el fet de donar pit fa que els despertars siguin més curts i tan mare com fill/a tardin menys a tornar-se a dormir)

- Et fa servir de xumet (FALS! el xumet es va inventar en substitució del mugró, si hi ha l'original perquè utilitzar una copia :))

Alimentació complementària;

- A partir dels 4/6 mesos ja poden començar a menjar papilles (FALS! un nen/a no necessita menjar papilles, es pot començar directament amb trossos sempre que hi hagi lactancia/biberòn a demanda, d'aquesta manera aprenen a mastegar i a gestionar trossos  i experimenten amb textures sense ser forçats a menjar, amb papilles aprenen a empassar no a mastegar)

Criança:

- No estimaràs mai ningú com a un fill/a (CERT! s'experimenta l'amor incondicional en estat pur).

- Coneixeràs el cansament com mai l'has conegut (CERT! Mai hauries imagina't com pot arribar a aguantar el cos i a seguir funcionant tot i el no descansar prou)

- Si l'agafes en braços es malacostumarà (inclou portanadons) (FALS! un nen necessita se consolat ràpidament i el contacte dels seus cuidadors)

- Disfruta'ls que creixen molt ràpid (CERT! pim pam i 1 any!!)

- Bebeja molt i s'ho posa tot a la boca, li deuen sortir les dents (FALS! el babeig no sempre és signe de dents, la Ivet va tenir una època de moltes babes i posar-se coses a la boca i no eren dents, simplement era perquè estava experimentant amb la boca que és el seu segon tacte)

-Ja veuràs que quan comenci a menjar més dormirà més (FALS! no hi ha canvi a la vista :D)

- Uy encara dorm amb vosaltres? No us la podreu treure mai de l'habitació (FALS! amb 15 anys no crec que vulgui dormir amb nosaltres :D)


I fins aquí les que recordo, si se m'acut alguna més l'aniré afegint, si algú en vol afegir alguna endavant!

Instint maternal

Existeix l'instint maternal? Existeix el rellotge biològic? Existeix la veueta interior que et diu "has d se mare"?

En el meu cas mai hi ha hagut un punt on tingués unes ganes bojes, sempre he tingut clar que volia ser mare, de ben petita. Jo em visualitzava de gran amb nens al meu voltant, sempre he estat molt mainadera. Això em fa que la maternitat per mi no sigui una càrrega i que m'hagi adaptat bé a tots els canvis que produeix el fet de ser mare.

Ser mare representa un canvi molt important com a persona, et fa sortir el millor i el pitjor de tu, et fa canviar la teva piràmide de prioritats, els teus hàbits diaris, et fa perdre una mica del teu jo i et fa replantejar moltes coses.

Sovint sento comentaris dits per mares o pares que els nens "porten massa feina" i que "fan perdre la vida que tenies". Sí és cert, però en el moment de plantejar-te ser mare o pare us vareu preguntar si de veritat volíeu? O vareu tenir els fills perquè tocava?

Veig realment pares amargats i queixosos quan parlen dels seus fills, que perden l'estona que els tenen per queixar-se de lo malament que es porten, i observant-los veig que la decisió de tenir fills en el seu cas no era per convicció i instint sinó perquè tocava per edat moltes vegades. 

Ser pares no és fàcil, no és tot tant maco com pinten a les pel·lícules, hi ha moments durs de cansament extrem, de nits en vetlla, de no saber què té. I sí, jo tinc una experiència relativament curta encara (casi 10 mesets) i no se com portaré les altres etapes, però el que tinc clar, vaja tenim, és que intentarem anar-nos adaptant nosaltres a cada etapa seva i acompanyar-la amb amor i paciència el millor que puguem.

Per nosaltres ser pares és una aventura fantàstica que es renova cada dia. Tenim ganes bojes d'ensenyar-li mil coses a la petita, de portar-la a voleiar pel mon, d'observar-la com experimenta i descobreix ella sola les coses. Sí, ja no tenim la vida que teniem, no podem sortir a sopar ni anar a concerts, teatre, etc...però és que tampoc se'ns passa pel cap. Ara mateix tot el que fem i volem fer, ho visualitzem amb ella. La única part que ens costa a vegades és el dormir, és una nena poc dormidora i mooolt curiosa. Però amb això també intentem adaptar-nos a ella i anar a dormir més aviat per exemple. No ens costa anar fent canvis al seu ritme i sobre la marxa.

Crec que ser pares és amor, paciència, flexibilitat en els canvis i coherència amb el que sents.

Bons i mals nens/es

Quina mania que té tothom a classificar els nens/es com a bons o dolents en funció dels seus actes.

Quan un nen/a  no vol cotxet, no dorm, no s'està quiet/a.... entre altres...el classifiquen directament com a un nen/a terrible!! Aquest nen/a es molt dolent, no es porta bé, és un bitxo etc..

Però el concepte portar-se bé o no pot ser molt ampli. Segons moltes persones ara mateix la Ivet amb 8 mesos i mig ja podria ser una nena classificada com a terrible:

- No li agrada massa ni el cotxet ni el cotxe, li encanta anar a la Manduca en contacte amb nosaltres.
- No dorm tota la nit del tirón perquè necessita notar la mami a prop fent pit les vegades que necessita, hi ha dies que més hi ha dies que menys.
- Menja amb les mans a trossos perquè li encanta experimentar xafant, apretant i embrutar-se amb el menjar descobrint nous sabors i textures.
- No para quieta. Quan té un objectiu derrapa gatejant a buscar-lo, s'enfila per on pot, remena cables, treu tots els llibres de la llibreria.

Creieu que això és se mala nena? Creieu que amb 8 mesos i mig jo la puc privar de tot això? Com a mare no puc limitar i no atendre les necessitats que em demana la meva nena i marcar-la perquè en un futur sigui "bona nena" segons alguns elements de la societat.

Per mi els nens/es feliços son els que lliurement poden deixar aflorar tota la seva curiositat, els que tenen el consol del seu pares al minut, en definitiva els que els deixen ser NENS i NENES, no els PETITS ADULTS que a vegades es volen crear.

A mi m'encanta tornar a ser nena jugant amb ella! Papis i mamis, fem'ho al revés, tornem a ser nens i nenes! No limitem aquesta etapa tant màgica i plena de nous estímuls!

L'aventura de menjar

Pos sí, tal com escric al títol ara menjar es tota una aventura i tot just comencem!

Quan s'acostaven els 6 mesos m'anava fent cada vegada més mandra això d'haver de donar alguna cosa més que pit, per la comoditat que representa i pels beneficis que sè que li aporta la LME (Lactància Materna Exclusiva), de fet no tenia clar quan començaria, si als 6-7-8 mesos....però com tot en el mon dels nens, ells et guien, i un bon dia quan tenia 5 mesos i mig asseguda a la nostre falda mentre menjàvem va posar tota la mà al meu plat d'arròs i se'l va posar a la boca, altres vegades ja agafava coses, però queien a terra o simplement ho deixava anar, però aquell dia s'ho va posar a la boca i ho va tastar. Evidentment ho va escopir però alguna cosa nova havia descobert, un sabor? una textura?

A partir d'aquell dia, i no sempre cada dia, ja sabem que això també es així amb els nens, cada vegada que menjavem l'assentàvem a la trona amb nosaltres o a la falda i deixàvem que ella sola guies si volia alguna cosa o no. Hi havia dies que simplement ens mirava i altres que allargava la mà, i si era algu que podia menjar li deixàvem a la taula de la trona i ella mateixa decidia què fer.

Així mica en mica estem introduint alguns aliments, respectant el seu ritme, la seva gana i la seva curiositat. No hem començat amb les típiques papilles de verdures, fruita o cereals, evidentment que ho hem provat, com tots els pares, però quan veus el que gaudeix menjant a trossos se't passen les ganes inútils de fer triturats. Algun pure dels que fem per nosaltres li donem, però a les 4 cullerades s'avorreix, evidentment! jo també m'avorreixo, no hi ha canvi de textura, no ho pot agafar, no ho pots xafar i inclús no ho pots llançar al terra!!

I es que és una aventura menjar per ella ara mateix i també per mi, Redescobreixo textures i potinejo amb ella moltes vegades. No sabeu lo divertit que pot ser menjar una mandarinaaaa, es tot un art, agafar el tros posar-te'l a la boca exprèmer tot el suc i deixar la pell, uoou vaig al.lucinar quan la vaig veure fer-ho per primera vegada (tinc un video que veig que no puc adjuntar aquí, ho posarè al face)

Tot això tè un nom, es diu BLW (Baby Led Weaning), es el nom que se li ha posat a aquest mètode. La veritat és que no m'he llegit massa res sobre el mètode, simplement en se cosetes per xerrades i per persones properes, no en soc experta ni ho vull ser, simplement em deixo portar pel que la meva nena em demana que crec que és el més important.

Quan el nen/a fa 6 mesos els pediatres et donen el paparet amb lo recomanat, amb lo standard. Segons alguns a partir d'aquesta edat la llet materna "ja no alimenta prou", error!!!! La llet materna sempre sempre serà el que l'alimenti més, lo altre és complementari, per això es diu Alimentació Complementaria. Aquest mètode de trossos sol rebre moltes critiques per part de l'entorn més proper i costa d'entendre, on s'és vist una nena de 6 mesos menjant sola?? i a trossos?? s'ofegarà! No s'alimenta prou! quin merder q fa!! Bla bla bla bla....tothom que digui el que vulgui la mare soc jo i jo se el que és millor per ella.

No se com anirem a mesura que passi el temps, no soc vident, només se que ara per ara ella gaudeix molt i això és el mes important per mi. Sinò mireu les fotos i digueu-me si fa gaire cara d'estar patint! :D

Bona nit!

Carbassó

Alvocat i pastanaga ratllada